“Quant al fons de la qüestió litigiosa, aquesta depèn de la interpretació de la disposició transitòria 2ª de la Llei 95/2010, de 29 de desembre, que regula el valor de l’immobilitzat tangible, intangible i de les inversions immobiliàries en funcionament amb caràcter previ a l’aplicació efectiva de la Llei.

Aquest precepte pretén evitar que es prescindeixi de les amortitzacions ja realitzades abans de la vigència de l’impost sobre societats, com es desprèn de forma inequívoca del primer paràgraf de la referida disposició transitòria, segons el qual els elements de l’actiu a què es refereix el precepte, incloent les inversions immobiliàries en funcionament, només es poden amortitzar sobre la base del valor que tinguessin en aquella data, llevat que comptablement ja s’haguessin amortitzat completament. Aquesta previsió condueix a considerar aplicable el valor comptable obtingut després de deduir les amortitzacions corresponents al període anterior a l’entrada en vigor de l’impost.

En el mateix sentit, el paràgraf 2n de la mateixa disposició transitòria determina clarament que el valor del béns s’obté deduint del valor d’adquisició l’amortització lineal que correspongui als anys transcorreguts entre la posada en funcionament de l’element i la data de producció d’efectes de la llei. Com es pot veure, la dada essencial que cal tenir en compte és el moment de posada en funcionament de l’element, a partir del qual s’han pogut aplicar les amortitzacions corresponents.

Contra el que sosté la part apel·lada, s’ha de considerar que la Llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques conté una regulació anàloga, ja que la seva disposició addicional 2ª també preveu que el valor dels béns immobles afectats a una activitat econòmica, que s’hagin adquirit abans de l’entrada en vigor de la llei, es determinarà deduint del cost d’adquisició o del valor de mercat l’amortització lineal que correspongui als anys transcorreguts entre la posada en funcionament de l’element i la data d’aplicació de la llei.

A més, en els dos casos, s’imposa al contribuent la càrrega de provar fefaentment la data de posada en funcionament d’aquests elements, el preu o cost d’adquisició i les amortitzacions o correccions valoratives realitzades comptablement abans de l’aplicació de la llei, previsió que també condueix a la conclusió de que s’ha de tenir en compte el valor comptable de l’immoble. Si no s’acrediten convenientment aquests aspectes, no s’admet l’amortització d’aquests elements amb posterioritat a l’entrada en vigor de la llei.

(...) En el cas que ara s’examina, les resolucions administratives impugnades han aplicat correctament la referida disposició transitòria 2ª de la Llei de l’impost sobre societats. En efecte, en els termes d’aquest precepte, els béns immobles que van ser aportats a la societat agent ja es trobaven “en funcionament” en aquell moment, de manera que l’amortització no podia iniciar-se quan es va fer l’aportació, sinó que calia deduir l’amortització lineal corresponent als anys transcorreguts entre la posada en funcionament de l’element i la data de producció d’efectes de la llei. En conseqüència, el valor comptable que ha aplicat l’Administració, establert pel sistema d’estimació indirecta i que, en realitat, no es discuteix quant al seu import en aquesta alçada, resulta ajustat a dret.

La sentència apel·lada ha atès especialment al contingut dels articles 15.2 i 56 de la Llei de l’impost sobre societats, però aquests preceptes generals no poden prevaler en supòsits com el present sobre la norma específica que conté la disposició transitòria 2ª del mateix text legal”.