Sentència 1-2024 del TSJA. Comissió tècnica tributària. Autoliquidacions no són actes administratius i no poden ser objecte de recurs administratiu, sense perjudici que l’interessat sol·liciti la seva rectificació.

Inclòs per:

LesLleis.com

Tipus

Sentència tribunal superior

Descripció:

Sentència 1-2024 del TSJA. Comissió tècnica tributària. Autoliquidacions no són actes administratius i no poden ser objecte de recurs administratiu, sense perjudici que l’interessat sol·liciti la seva rectificació.

Data document:

16/02/2024

Impostos relacionats:

Bases de l'ordenament tributari

Texte:

Sentència 1-2024 del TSJA. Comissió tècnica tributària. Autoliquidacions no són actes administratius i no poden ser objecte de recurs administratiu, sense perjudici que l’interessat sol·liciti la seva rectificació.

Extracte facilitat per Strategos

Resum: La part agent va interposar recurs en via administrativa contra l’autoliquidació de l’impost sobre les plusvàlues immobiliàries presentada, recurs que fou inadmès per la Comissió Tècnica Tributària per entendre que una autoliquidació no és un acte administratiu i, per tant, no era susceptible d’impugnació directa. Criteri que fou confirmat per la sentència de primera instància.

El Tribunal Superior de Justícia confirma que, efectivament, l’autoliquidació no té la consideració d’acte administratiu i, per tant, no és susceptible d’impugnació directa. Així, recorda que es pot impugnar la liquidació (feta per l’Administració) que sí constitueix un acte administratiu o la resolució administrativa d’una sol·licitud de rectificació d’una autoliquidació.

Finalment, el Tribunal assenyala que, en una sentència anterior, la part agent ja havia vist reconeguda la seva pretensió.

Resolució: Desestima el recurs d’apel·lació de l’obligat tributari i confirma la sentència apel·lada (Tribunal de Batlles, sentència núm. 29/2023).

^{Aquesta valoració no ofereix consells específics per a situacions determinades i concretes. Demaneu assessorament jurídic abans d’entaular accions concretes, en vista de les circumstàncies de cada assumpte.}

^{C. Prat de la Creu, 59-65

Escala A, 2a planta

AD500 Andorra la Vella

+376 805 705

strategos@strategos.ad}

Tribunal Superior de Justícia
Sala Administrativa
TSJA.- 0000062/2023
ORIGEN.- 1000072/2021 - 0
NIG: 5300545320210000133

SENTÈNCIA 1-2024

PARTS:

Apel·lant: P FR SLU

Representant: Sra. CRS
Advocat: Sr. JGI

Apel·lat: GOVERN D’ANDORRA

Representant: Sra. VA
Advocada: Sra. EVC

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President:	Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA
Magistrades:	Sra. Elsa PUIG MUÑOZ Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Andorra la Vella, el 16 de febrer de 2024.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d’apel·lació núm. TSJA 0000062/2023.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Elsa PUIG MUÑOZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La societat P. FR SLU va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució de la Comissió Tècnica Tributària, de data 30/09/2020, per la qual es va inadmetre el recurs presentat contra el Model 600 Autoliquidació de l’impost sobre les plusvàlues per la transmissió de la casa 11 del “Conjunt Residencial de Cases Adossades a la Urbanització del Tarter, Fase II”.

2.- En la sentència núm. 29/2023, del 3 de juliol, el Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda promoguda per la part agent.

3.- En el seu escrit d'apel·lació, la societat P. FR SLU estima, en substància, que:

- Va sol·licitar reiteradament que a aquesta causa se li acumulés a la núm. 1000079/2021 (en la qual s’impugnava el certificat del valor d’adquisició actualitzat emès pel Departament de Tributs i Fronteres el dia 25/05/2021), petició que fou rebutjada, tot i que en altres casos similars sí es va acordar l’acumulació.
- La sentència apel·lada contravé la jurisprudència d’aquesta Sala (sentències 18-2022 i 11-2023).
- La Llei de bases de l’ordenament tributari (LBOT) no exclou que les autoliquidacions puguin considerar-se actes administratius.
- A la resolució de la CTT no s’ha indicat a l’interessat quina era l’alternativa de la que disposa per impugnar les autoliquidacions.
- L’obligat tributari no pot fer una quantificació de valor de forma plena, compte tingut que el valor del be li ve imposat per l’Administració.
- No és l’obligat tributari qui presenta l’autoliquidació, sinó que ho fa el Notari, professional que està investit de funció pública.
- Per les cases 6, 7, 8, 9 i 10 de la mateixa promoció s’ha admès pel Tribunal de Batlles que les autoliquidacions sí eren recurribles, decisió que ha estat confirmada per aquesta Sala a la sentència 11-2022.
- La sentència del Tribunal de Batlles núm. 30-2023, recaiguda a la causa 10000079/2021 ha admès parcialment la demanda, i ordena rectificar l’autoliquidació segons el nou valor per a la casa 11, tot i que l’autoliquidació no es va recórrer en aquella causa sinó en aquesta.

4.- En la seva contesta, el GOVERN estima, en substància, que la sentència apel·lada no contravé la jurisprudència de la Sala Administrativa, ni tampoc decisions anteriors del Tribunal de Batlles, en les que mai s’ha afirmat que les autoliquidacions fossin recurribles en via administrativa, sinó que cal acudir al procediment de rectificació i substitució de declaracions i autoliquidacions prevists a l’art. 82 de la LBOT.

5.- En el tràmit de conclusions la part apel·lant va confirmar les seves al·legacions, i el mateix succeí amb la part apel·lada.

6.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s’ha designat la magistrada ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia.

Segon.- La part agent va interposar recurs en via administrativa contra l’autoliquidació presentada per la transmissió de la casa 11 del “Conjunt Residencial de Cases Adossades a la Urbanització del Tarter, Fase II”, recurs que fou inadmès per la CTT per entendre que una autoliquidació no és un acte administratiu, i aquesta decisió ha estat confirmada per la sentència apel·lada.

Contràriament, la part agent -ara apel·lant- sosté que l’autoliquidació sí és un acte administratiu i que, en conseqüència, sí pot ser objecte d’un recurs administratiu. Plantejada així la controvèrsia, es pot avançar que el recurs d’apel·lació ha de ser desestimat.

En efecte, l’art. 81 de la LBOT defineix l’autoliquidació com la declaració en què, a més de comunicar informacions, l’obligat tributari realitza les operacions de qualificació i quantificació necessàries per determinar i per ingressar l’import del deute tributari i de la quantitat que escaigui ingressar, retornar o compensar, mentre que l’art. 83 del mateix text legal, defineix la liquidació com l’acte administratiu mitjançant el qual l’òrgan competent de l’Administració tributària realitza les operacions de qualificació i quantificació de l’obligació tributària, i determina l’import del deute tributari. És a dir, en el primer cas -autoliquidació- estem davant d’un acte del propi interessat, mentre que en el segon -liquidació-, d’un acte administratiu.

Corrobora aquesta conclusió la definició que del concepte “acte administratiu” en feia l’art. 31 del Codi de l’Administració del 29/03/1989, aplicable per raons temporals, i art. 29 de l’actual Codi de l’Administració, text consolidat aprovat per la Llei 14/2023, és a dir, que un acte administratiu és una manifestació de voluntat d’una autoritat, col·legial o personal, i, per a ésser vàlid, ha d’haver estat dictat en virtut d’una competència segons dret i per una autoritat o agent que tingui regularment atribuïda aquesta competència.

Corol·lari de la premissa que una autoliquidació no és un acte administratiu sinó un acte del propi interessat, és que no pot ser objecte d’un recurs administratiu. En efecte, l’actual art. 129.1 del Codi de l’Administració, disposa que tota persona que es consideri perjudicada per un acte o una resolució de l’Administració pot interposar-hi recurs en via administrativa.

Ara bé, això no impedeix que l’interessat pugui obtenir el mateix efecte que es persegueix amb un recurs administratiu contra una liquidació -la seva revisió i/o revocació-, sol·licitant la rectificació de les autoliquidacions. Així, l’art. 82 de la LBOT disposa que l’obligat tributari pot sol·licitar que s’iniciï el procediment de rectificació d’una autoliquidació quan consideri que perjudica els seus interessos.

De fet, quan un interessat presenta un escrit que qualifica com de recurs administratiu contra una autoliquidació, en el que en realitat el que es vol es que aquesta es revisi, l’Administració, a la vista del seu contingut i de les pretensions que s’hi formulen, pot interpretar que, tot i el nomen iuris que l’interessat pugui haver emprat, de fet el que vol és sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació i tramitar-la com a tal, o bé adreçar-se a l’interessat per tal que aclareixi si en realitat vol sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació.

Arribats a aquest punt no es pot oblidar que la part agent també va recórrer la resolució de la CTT, de data 28/10/2021, mitjançant la qual es confirmava el contingut del certificat de valor d’adquisició actualitzat corresponent a la casa 11, que es va tramitar amb el núm. 1000079/2021, i en el que s’ha dictat pel Tribunal de Batlles la sentència núm. 30/2023 - còpia de la qual la part apel·lant ha adjuntat al seu recurs d’apel·lació-, sentència que va estimar parcialment el recurs, tot declarant que la referida resolució de la CTT no era ajustada a dret “únicament en relació a la no inclusió per al càlcul de la base de tributació i dins del valor d’adquisició de la casa 11 el preu finalment satisfet per ella, ço que implica que s’hagi de procedir a la rectificació de l’autoliquidació inicial presentada”.

Per això, la sentència transcrita conté a la seva part dispositiva una obligació per l’Administració: procedir a la rectificació de l’autoliquidació. I no consta que aquesta sentència hagi estat apel·lada pel GOVERN. En definitiva, tot i que s’ha desestimat la demanda interposada contra la resolució de la CTT que inadmet el recurs administratiu interposat contra l’autoliquidació de l’impost de plusvàlua per la venda de la casa 11, la part agent ha vist reconeguda la seva pretensió en la sentència 30/2023, que és ferma.

A l’últim, cal dir que la posició d’aquesta Sala en aquesta sentència no és contradictòria amb la mantinguda a la sentència 18/2022, compte tingut que en ella no es va plantejar la qüestió relativa a si una autoliquidació pot ser o no recurrible, sinó que, com es recull a la referida sentència:

“Les parts discuteixen dues qüestions diferents. La primera fa referència a si es poden computar com a valor d’adquisició dels immobles les factures emeses per l’entitat UDS SL, venedora de la parcel·la on es van bastir els habitatges unifamiliars de referència, i que corresponen a l’import addicional que la compradora del terreny va satisfer a la venedora, atès que s’havia fixat com a preu de venda l’equivalent al 24% de la quantitat que s’obtingués per la venda a tercers d’aquestes cases, i aquest import va superar finalment la quantitat mínima de 4.300.000 € determinada en l’escriptura de compravenda dels terrenys.

La segona qüestió que és objecte de debat versa sobre la procedència d’incrementar el valor d’adquisició amb l’import de les factures emeses per l’entitat I. 1971 SL, que havia assumit, d’acord amb el contracte subscrit amb l’agent, els serveis de gestió i administració de les obres necessàries per dur a terme la promoció immobiliària”.

A més, en aquell cas la part agent va interposar sengles demandes contra el Govern, que van ser acumulades, en què s’impugnaven les resolucions de la Comissió Tècnica Tributària de 2 de març i 29 de juny de 2020, que havien desestimat els recursos interposats contra les certificacions del valor d’adquisició de les cases unifamiliars 6, 7, 8, 9 i 10, que formen part del conjunt residencial de cases adossades a la urbanització Solà del Tarter – fase II, així com les autoliquidacions corresponents a l’impost sobre les plusvàlues en les transmissions patrimonials immobiliàries. I és evident que si es considerava que procedia la rectificació del valor de les cases a efectes de la plusvàlua, l’Administració estava obligada a retornar la diferència entre allò abonat pel contribuent en concepte d’impost de plusvàlua, i la quantitat que hauria d’haver abonat d’acord amb la valoració del bé segons la sentència.

I en el cas resolt per la STSA núm. 11/2023, al recurs d’apel·lació interposat pel Govern es qüestionava la sentència però només parcialment, com es posava de manifest al fonament jurídic segon:

“En efecte, el recurs es circumscriu al càlcul del valor d’adquisició de les unitats immobiliàries en espècie fet per la sentència apel·lada, revocant els seus fonaments jurídics cinquè i sisè, ço que comporta que s’accepta pel Govern la conclusió de la sentència continguda al seu fonament jurídic tercer, és a dir, que no s’havien d’haver inadmès els dos recursos interposats en via administrativa.”

En conseqüència, cap pronunciament es va poder fer per aquest Tribunal sobre si les autoliquidacions eren o no actes administratius recurribles.

Tercer.- No s’aprecien circumstàncies determinants d’una especial condemna al pagament de les despeses d’aquesta segona instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el què s’ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació presentat per la societat P FR SLU.

Segon.- Confirmar la sentència recorreguda i declarar que la resolució és ajustada a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa.

Tercer.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.