Sentència 65-2023 del TSJA. No és aplicable la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014 a les infraccions comeses abans de la seva entrada en vigor. Les infraccions sobre requisits de la facturació es cometen en la data d'emissió de la factura
- Inclòs per:
- LesLleis.com
- Tipus
- Sentència tribunal superior
- Descripció:
- Sentència 65-2023 del TSJA. No és aplicable la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014 a les infraccions comeses abans de la seva entrada en vigor. Les infraccions sobre requisits de la facturació es cometen en la data d'emissió de la factura
- Data document:
- 22/11/2023
- Impostos relacionats:
- Bases de l'ordenament tributari
- Texte:
Sentència 65-2023 del TSJA. No és aplicable la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014 a les infraccions comeses abans de la seva entrada en vigor. Les infraccions sobre requisits de la facturació es cometen en la data d'emissió de la factura incorrecta.
Extracte facilitat per Strategos
Resum: L’objecte del procés versa sobre el recurs d’apel·lació presentat pel Govern contra l’anul·lació, per part de la Secció administrativa del Tribunal de Batlles, de diverses sancions corresponents a l’impost sobre societats i l’impost sobre la renda dels no-residents fiscals.
El Govern fa les següents al·legacions en el seu recurs d’apel·lació:
1. Si bé admet l’anul·lació de les sancions corresponents a l’impost sobre societats de l’exercici 2012, ja que no els hi era d’aplicació la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014, aquesta sí que era aplicable respecte de les infraccions vinculades al mateix impost i a l’impost sobre la renda dels no-residents fiscals dels exercicis 2013 i 2014 perquè, al seu parer, s’entenen comeses al 28 d’abril 2015.
2. Pel que fa a les sancions per l’incompliment del deure de lliurar la informació sol·licitada respecte dels exercicis 2012 i 2013, al·lega que s’aprecia una manca de col·laboració, ja que la societat disposava d’aquesta informació.
3. Finalment, al·lega que les infraccions per incompliment de les obligacions sobre facturació no poden ser anul·lades, perquè van ser comeses després de l’entrada en vigor de la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014.
Respecte la primera de les al·legacions el Tribunal assenyala que no resultava d’aplicació la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014 perquè la infracció es va consumar en el transcurs de l’any 2014, quan finalitza el període voluntari i encara no havia entrat en vigor la Llei 21/2014.
Respecte de les infraccions per incomplir el deure de lliurar la informació sol·licitada, el Tribunal considera que l’Administració ja es va aplanar anteriorment al contingut de la demanda sobre aquest qüestió, i que en alçada es limita a al·legar que la societat disposava de la documentació requerida i que s’aprecia una manca de col·laboració. Aquest argument genèric no desvirtua l’aplanament que es va efectuar en l’escrit de contestació a la demanda.
Així mateix, el Tribunal refusa les al·legacions del Govern en relació a les infraccions per incompliment de les obligacions de facturació, que es refereixen als exercicis 2012 i 2013, perquè, en aquelles dates, no havia entrat en vigor la Llei 21/2014.
Finalment, l’apel·lant fa una remissió genèrica a l’escrit de contestació a la demanda, que, segons el Tribunal, no pot ser admesa per ser de caràcter indeterminat i no invocar-se els motius concrets en què es fonamenta la impugnació.
Resolució: Desestimar el recurs d’apel·lació i confirmar la sentència apel·lada (Tribunal de Batlles, Secció Administrativa, de 14 de setembre de 2022).
Aquesta valoració no ofereix consells específics per a situacions determinades i concretes. Demaneu assessorament jurídic abans d’entaular accions concretes, en vista de les circumstàncies de cada assumpte.
C. Prat de la Creu, 59-65
Escala A, 2a planta
AD500 Andorra la Vella
+376 805 705
strategos@strategos.ad
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
Sala Administrativa
Núm. de Protocol: 2000003/2018
Núm. de Rotlle: TSJA-0000083/2022
SENTÈNCIA 65-2023
PARTS:
Apel·lant: GOVERN D’ANDORRA
Representant: EMG
Advocada: EVC
Apel·lat: C.O. SLU
Representant: Sra. JRH
Advocat: Sr. PCE
COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL
President: Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA Magistrades: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ
Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ
Andorra la Vella, el 22 de novembre de 2023.
El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número 2000003/2018.
En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA, el qual expressa el parer del Tribunal.
ANTECEDENTS DE FET
1.- La representació de l’entitat C.O SLU va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava la resolució de 17 de novembre de 2017 de la Comissió Tècnica Tributària, que havia estimat parcialment el recurs formulat contra una anterior resolució de 17 de juliol de 2017 de la Direcció general del Departament de Tributs i Fronteres, per la qual s’havien imposat a l’entitat agent sis sancions de defraudació lleu de l’article 129 de la Llei 21/2014, de bases de l’ordenament tributari, i 12 sancions per infracció simple de l’article 128.2, apartats e), d) i c) de la mateixa llei, quatre de les quals van ser anul·lades per la Comissió Tècnica Tributària.
La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 14 de setembre de 2022 va estimar substancialment la demanda de la part agent, i va anul·lar les sancions que li havien estat imposades, excepte les infraccions concernents a la manca de conservació de la documentació comptable, que havien de ser calculades de nou segons les correccions derivades de les noves liquidacions a efectuar.
2.- La representació del Govern ha interposat recurs d’apel·lació contra la referida sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:
a) Si bé admet l’anul·lació de les sancions corresponents a l’impost sobre societats de l’exercici 2012, ja que no els és d’aplicació la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014, aquesta sí que ho és respecte de les infraccions vinculades al mateix impost i a l’impost sobre la renda dels no residents fiscals dels exercicis 2013 i 2014, que s’entenen comeses el 28 d’abril de 2015.
b) No calia donar tràmit a l’agent sobre la hipotètica aplicació de la norma posterior més favorable, ja que va tenir l’oportunitat d’al·legar sobre la proposta de sanció, que informava de les possibles infraccions comeses, dels preceptes legals infringits i de les sancions corresponents.
c) Quan a les sancions per l’incompliment del deure de lliurar la informació sol·licitada respecte dels exercicis 2012 i 2013, es pot apreciar una manca de col·laboració, ja que la societat disposava d’aquesta informació.
d) Les infraccions per incompliment de les obligacions sobre facturació no poden ser anul·lades, perquè van ser comeses després de l’entrada en vigor de la Llei de bases de l’ordenament tributari de 2014, i l’agent no facturava a persones físiques, sinó a societats del seu grup empresarial.
3.- La representació de l’entitat C.O SLU s’ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada, en base a les següents al·legacions:
a) Era improcedent concedir al Govern una pròrroga per formalitzar el recurs d’apel·lació, per la qual cosa aquest ha de ser rebutjat.
b) Quant a les sancions relatives a l’impost sobre societats i a l’impost sobre la renda de no residents fiscals, no és aplicable la Llei 21/2014, ja que aquelles corresponen als exercicis 2012 i 2013, i no és cert que les infraccions es cometessin el 28 d’abril de 2015, com afirma la contrapart.
c) Respecte de les infraccions sobre l’incompliment del deure de lliurar la informació sol·licitada, la representació del Govern es va aplanar a les pretensions de l’agent, tal com resulta de la contestació a la demanda.
d) Les infraccions per incompliment de les obligacions de facturació es produeixen quan s’emet la factura sense respectar els requisits exigibles. Atès que es tracta dels exercicis 2012 i 2013, tampoc resulta aplicable la Llei 21/2014.
4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.
Segon.- Com s’ha exposat en els antecedents, s’impugna en aquest procés la resolució de 17 de novembre de 2017 de la Comissió Tècnica Tributària, que va estimar parcialment el recurs formulat contra una anterior resolució de 17 de juliol de 2017 de la Direcció general del Departament de Tributs i Fronteres, per la qual s’havien imposat a l’entitat agent sis sancions de defraudació lleu de l’article 129 de la Llei 21/2014, de bases de l’ordenament tributari, i 12 sancions per infracció simple de l’article 128.2, apartats e), d) i c) de la mateixa llei, quatre de les quals van ser anul·lades per la Comissió Tècnica Tributària.
La sentència impugnada del Tribunal de Batlles ha estimat substancialment la demanda i ha procedit a anul·lar les referides sancions, llevat de les relatives a la manca de conservació de la documentació comptable, que hauran de ser calculades de nou segons les correccions derivades de les noves liquidacions que s’hauran de practicar, en execució de les sentències d’aquesta Sala recaigudes en els procediments 20000XX/2017 i 20000XY/2017.
Tercer.- La part apel·lada al·lega en primer lloc que el recurs del Govern ha de ser rebutjat, ja que es va beneficiar de forma improcedent d’una pròrroga del termini per formalitzar-lo.
Aquesta qüestió ja va ser objecte d’un recurs de reposició plantejat en el seu dia, que va ser desestimat per aute de 19 de gener de 2023, de manera que no procedeix reproduir ara el debat sobre aquest punt.
De tota manera, no està de més remarcar que l’argument que utilitza la part apel·lada no pot ser compartit. Cal tenir en compte que, en el sistema de la Llei de la jurisdicció administrativa i fiscal, es distingia entre la interposició del recurs contra les sentències de la Batllia, que es presentava davant d’aquest òrgan, i la posterior formalització davant d’aquesta Sala (article 58 de la Llei). D’altra banda, era aplicable l’article 130 del Codi de l’Administració, per la remissió que hi feia l’article 32 de la Llei de la jurisdicció administrativa. Segons el primer d’aquests preceptes (actual article 137), s’admet una pròrroga del termini establert, que no excedeixi de la meitat del mateix, excepte quan es tracta dels terminis dels recursos administratius i jurisdiccionals. Com resulta d’una interpretació constant d’aquesta Sala, aquesta darrera excepció afectava al termini d’interposició dels recursos, però no a la formalització posterior, que podia ser prorrogada a petició de qualsevol de les parts.
En aquest cas, el recurs d’apel·lació ja havia sigut interposat en temps i forma davant de la Batllia i la pròrroga només es referia al tràmit de formalització posterior del recurs davant d’aquesta Sala, que l’ha vingut concedint a les parts que ho han sol·licitat, a l’empara del referit precepte.
Ara bé, com es va dir en l’aute de 19 de gener de 2023, és cert que, a partir de l’entrada en vigor de la Llei del Procediment Contenciós Administratiu, ja no resulten aplicables supletòriament les normes sobre terminis del Codi de l’Administració, sinó les del Codi de Procediment Civil, de manera que ja no és aplicable la possibilitat de prorrogar els terminis per formalitzar (i no per interposar) els recursos que preveu l’article 130 abans esmentat.
Però l’atorgament de la pròrroga per providència de 14 de novembre de 2022 va generar una confiança legítima en la part beneficiària de la pròrroga, que no es pot veure desvirtuada ara, ja que això li causaria una indefensió efectiva. En conseqüència, per tal d’evitar una vulneració del dret a la jurisdicció de l’article 10 del text constitucional, l’aute de 19 de gener de 2023 va desestimar el recurs de reposició formulat per la part agent, i els seus fonaments s’han de reproduir íntegrament en aquest tràmit.
Quart.- Quant al fons, procedeix examinar en primer lloc els arguments que articula el recurs d’apel·lació sobre les infraccions de defraudació relatives a l’impost sobre societats (IS) i a l’impost sobre la renda de no residents (IRNR). L’Administració admet que la sentència ha anul·lat correctament les sancions relatives a l’exercici 2012, ja que en aquella data no era aplicable la Llei 21/2014, de 16 d’octubre, que no va entrar en vigor fins l’1 de gener de 2015.
Tanmateix, aquest mateix criteri s’ha de seguir respecte de l’exercici 2013, ja que, tal com afirma la sentència apel·lada, la infracció es va consumar en el moment de presentar l’autoliquidació o, en el seu cas, quan finalitzar el període voluntari per presentar la declaració. Tant en el cas de l’IS com en de l’IRNR, aquest període voluntari finalitzava el mes següent als sis mesos posteriors a la conclusió del període impositiu. En conseqüència, en tractar-se de l’exercici 2013, la infracció es va consumar en el transcurs de l’any 2014, quan encara no havia entrat en vigor la Llei 21/2014, per la qual cosa també s’han d’anul·lar les sancions per infracció de defraudació corresponents a l’exercici 2013 i a l’IS i l’IRNR. Encara que l’Administració addueix que aquestes infraccions van ser comeses el 28 d’abril de 2015, no es justifica en absolut aquesta afirmació.
És cert que es podria introduir algun matís quant a l’impost general indirecte de l’exercici 2014. Ara bé, el recurs d’apel·lació no es refereix en absolut a aquesta qüestió, de manera que s’han de confirmar els pronunciaments de la sentència apel·lada sobre el particular.
Cinquè.- Pel que fa a les infraccions per incompliment del deure de lliurar la informació sol·licitada en relació als exercicis 2012 i 2013, la resolució impugnada de la Comissió Tècnica Tributària ja en va anul·lar quatre, deixant subsistent les quatre restants. Tanmateix, és cert que, com recull la sentència apel·lada, l’Administració es va aplanar al contingut de la demanda en aquesta qüestió (foli 113 de les actuacions), quan afirma que “en aquest sentit, hi ha lloc a estimar, per aquest punt, les al·legacions de C.O. SLU”.
En aquesta alçada, l’Administració recurrent es limita a al·legar que l’agent disposava de la documentació requerida i que s’aprecia una manca de col·laboració. Ara bé, aquest argument genèric no desvirtua l’aplanament que, sobre aquesta qüestió, s’efectua en l’escrit de contestació a la demanda. Procedeix, doncs, desestimar en aquest punt el recurs d’apel·lació.
Sisè.- En darrer terme, i sobre les infraccions per incompliment de les obligacions de facturació, l’apel·lant insisteix en que les mateixes van ser comeses un cop entrada en vigor la Llei 21/2014. Tanmateix, no desvirtua les consideracions de la sentència impugnada sobre el fet que la infracció es produeix quan s’emeten les factures sense respectar els requisits que estableix la normativa de aplicació i, en particular, el Reglament que regula les obligacions de facturació.
En conseqüència, n’hi ha prou amb constatar que les infraccions imputades a l’entitat agent es refereixen als exercicis 2012 i 2013, per concloure que, en aquelles dates, no havia entrat en vigor la Llei 21/2014 que aplica la resolució administrativa impugnada.
Setè.- El recurs d’apel·lació conté finalment una remissió genèrica a l’escrit de contestació a la demanda. Aquesta referència de caràcter indeterminat no resulta admissible, ja que, com ha declarat aquesta Sala, el recurs d’apel·lació consisteix en una crítica de la sentència discutida, i s’han d’invocar els motius concrets en què es fonamenta la impugnació. Aquest reiterat criteri jurisprudencial està recollit actualment en l’article 332 del Codi de procediment civil, d’aplicació supletòria, segons el qual:
“4. Si el recurs d’apel·lació es fonamenta en la infracció de la Llei en la primera instància, l’apel·lant ha d’assenyalar i argumentar la suposada manca d’aplicació o l’aplicació incorrecta per part del tribunal de la primera instància de la Llei o la jurisprudència de la Sala Civil (en aquest cas Administrativa) del Tribunal Superior de Justícia sobre la matèria de què es tracti”.
Per tot això, s’ha de desestimar el recurs d’apel·lació i confirmar en els seus propis termes la sentència impugnada.
Vuitè.- No s’aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.
DECISIÓ
En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:
Primer.- Desestimar el recurs d’apel·lació que interposa el Govern contra la sentència dictada el 14 de setembre de 2022 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes.
Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.
Aquesta sentència és ferma i executiva.
Manem que es lliurin els autes originals amb la certificació d’aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s’arxivin les actuacions del Tribunal.
Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.