Sentència 9-2025 del TSJA. Deduccions IRPF per fills. Només les previstes al conveni regulador
- Inclòs per:
- LesLleis.com
- Tipus
- Sentència tribunal superior
- Descripció:
- Sentència 9-2025 del TSJA. Deduccions IRPF per fills. Només les previstes al conveni regulador
- Data document:
- 19/03/2025
- Impostos relacionats:
- IRPF
- Texte:
Sentència 9-2025 del TSJA. Deduccions IRPF per fills. Només les previstes al conveni regulador
Extracte facilitat per Strategos
Resum: La part agent va interposar demanda jurisdiccional contra la desestimació del recurs administratiu interposat contra la regularització practicada per la Direcció Adjunta d’Inspecció Tributaria en relació al Imposts sobre la Renta de les Persones Físiques (IS) per considerar que el subjecte passiu s’havia deduït de la base imposable quantitats superiors en concepte d’anualitat d’aliments no incloses en el conveni de separació.
El Tribunal es remet explícitament al que s’estipula a l’article 39.2 de la LIRPF per desestimar l’argument del subjecte passiu en base a que els obligats tributaris poden reduir la base de tributació en els imports corresponents a les anualitats per aliments satisfetes d’acord amb la legislació civil d’aplicació o bé en compliment d’una resolució judicial o en execució d’un conveni regulador homologat judicialment o protocol·litzat notarialment.
Tanmateix, la mateixa Sala Administrativa es remet al que es disposa a la STJA 51-2024, la qual estima una qüestió similar al cas que ocupa la present.
D’altre banda, el Tribunal nega que en via de recurs administratiu o en via contenciosa no es pugui aportar nova documentació, o si es vol, una documentació diferent de la que va tenir en compte l’Administració en el moment de dictar la resolució inicial, ja que, en cas contrari, limitaria la possibilitat de prova.
Resolució: Desestima el recurs d’apel·lació de l’obligat tributari i confirma la sentència apel·lada (Tribunal unipersonal del Batlle, Secció Administrativa, sentència núm. 40/2024).
Aquesta valoració no ofereix consells específics per a situacions determinades i concretes. Demaneu assessorament jurídic abans d’entaular accions concretes, en vista de les circumstàncies de cada assumpte.
C. Prat de la Creu, 59-65
Escala A, 2a planta
AD500 Andorra la Vella
+376 805 705
strategos@strategos.ad
Objecte: Deduccions IRPF per fills. Només les previstes al conveni regulador
Tribunal Superior de Justícia
Sala Administrativa
TSJA.- 0000055/2024
ORIGEN.- 2000019/2024 - 0
NIG: 5300545320240000017
SENTÈNCIA 009-2025
PARTS :
Apel·lant: GOVERN D’ANDORRA
Representant: Sra. VAX
Advocat: Sr. AGR
Apel·lant: Sr. JSM
Representant: Sra. AHD
Advocat: Sr. XLH
COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL
Presidenta: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ Magistrades: Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL
Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ
Andorra la Vella, el 19 de març de 2025.
El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions núm. TSJA 0000055/2024.
En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Elsa PUIG MUÑOZ, la qual expressa el parer del Tribunal.
ANTECEDENTS DE FET
1.- La part agent va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució de la Comissió Tècnica Tributària (en endavant CTT) de data 5 de desembre del 2023 i referenciada amb número XXXXXX/2023 (f. 377-381 de l’expedient administratiu, en endavant EA), per la qual s’acordà desestimar el recurs administratiu interposat pel subjecte passiu contra la resolució del 28 de setembre del 2023 emesa per part de la Direcció Adjunta d’Inspecció Tributària (f. 237-241 EA). Mitjançant aquesta darrera resolució, dictada en el marc d’un expedient de comprovació de l’impost sobre la renda de les persones físiques (en endavant IRPF) dels exercicis 2019 a 2021, s’acordà rectificar l’import consignat per part del Sr. S. en l’epígraf relatiu a les pensions compensatòries i/o anualitats per aliments de les autoliquidacions dels exercicis referits, derivant-se’n un deute tributari de 2.734,53€ en relació a l’exercici 2019, 2.707,90€ en quant a l’exercici 2020 i de 1.758,07€ pel que fa a l’exercici 2021.
2.- En la sentència núm. 40/2024, de data 23 de setembre de 2024 el Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, ha estimat parcialment la demanda promoguda per la part agent.
3.- En el seu escrit d'apel·lació, el Govern estima, en substància, que la sentència d’aquesta Sala Administrativa número 51-2024 va resoldre una qüestió similar a la que es discuteix en aquest procediment, concretament si es poden deduir de la base de l’IRPF els imports lliurats als fills que no estiguin recollits en el conveni regulador del règim de separació o divorci, i que, aplicant aquella mateixa doctrina, les resolucions impugnades en la instància s’ajusten a dret.
4.- En la seva contesta al recurs d’apel·lació del Govern, la part agent al·lega que el supòsit de fet analitzat per la STJA 51-2024 es referia al pagament d’un pare a un fill major d’edat que estava treballant però que els seus ingressos eren inferiors al salari mínim, mentre que en el cas que ens ocupa els seus fills continuen estudiant amb aprofitament, i que el conveni regulador no preveu una pensió d’aliments satisfets d’acord amb la legislació civil aplicable, per la qual cosa escau aplicar l’article 39.2 de la LIRPF.
5.- També la representació del Sr. S. va interposar recurs d’apel·lació, recurs que va circumscriure a la decisió continguda en el fonament de dret sisè de la sentència, de no admetre com a prova els documents adjuntats a la demanda i a l’escrit complementari del mes de març de 2024. En aquest sentit, al·lega que la sentència aplica un criteri formal que resulta injust, i que ha de prevaldre el fet que finalment sí que es va aportar la documentació que acreditava que havia fet els pagaments als seus fills. Afegeix que l’argument de que no es podien aportar nous documents més enllà del termini d’al·legacions en fase administrativa, es va introduir per primera vegada en seu judicial, i el Tribunal d’instància, en tant que ha acceptat aquest argument, vulnera el principi d’igualtat d’armes en el procés.
També al·lega que l’article 40 del Reglament d’aplicació dels tributs (en endavant RAP) no es pot interpretar en el sentit que pretén la sentència, compte tingut que si es fes, això comportaria la conculcació al procediment degut i del dret de defensa, i que l’article 136 i següents de la Llei de Bases de l’Ordenament Tributari (en endavant LBOT) no impedeix l’aportació de nous documents amb la interposició d’un recurs, i que l’article 40 del RAT suposa una vulneració del principi de jerarquia i dels principis establerts en la disposició addicional segona de la LBOT. A l’últim, la part agent al·lega que en cap de les dues resolucions –de dates 21 de març de 2023 i 30 de juny de 2023- es va informar de la impossibilitat d’aportar documents més enllà de la fase d’al·legacions.
6.- El Govern es va oposar al recurs d’apel·lació de la part agent, tot al·legant que feia expressa remissió al contingut dels seus escrits de contestació a la demanda i de conclusions formulats en primera instància, i afegeix que la CTT sí que va tenir en compte la documentació aportada (extracte parcial d’un compte de la societat K. SL, participada i administrada de manera única per l’agent), tot i que no va acceptar que acredités qui era el beneficiari de les despeses ni el destí de les quantitats objecte de deducció, i, pel que fa els documents 38, 39 i 40 aportats amb l’escrit addicional presentat per la part agent en data 8 de març de 2024 davant el tribunal a quo, no van ser facilitats a l’òrgan d’inspecció durant la comprovació, i resulta coherent que s’al·legui i justifiqui amb l’escrit de contestació presentat que no s’havien aportat en via administrativa.
7.- En el tràmit de conclusions ambdues parts van confirmar les al·legacions formulades en els seus escrits.
8.-S’ha designat la magistrada ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- Competència
El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia.
Segon.- Deduccions de la base de l’IRPF en cas de conveni regulador de la sentència de separació o divorci
La part agent va incloure a les autoliquidacions de l’IRPF dels exercicis de 2019, 2020 i 2021 una reducció de la base pels pagaments que havia fet als seus fills. Segons la seva posició, tot i que el conveni regulador no preveu aquests pagaments, cal estar a la legislació civil reguladora del règim d’aliments, i, a més, té la cobertura de l’article 39.2 de la LIRPF, mentre que la demandada sosté que les úniques reduccions que es poden fer són els pagaments previstos al conveni regulador del divorci dels cònjuges.
L’altra qüestió a discutir és la relativa a si es poden admetre documents un cop passat el tràmit d’al·legacions en via administrativa.
Doncs bé, en relació amb la primera de les qüestions cal dir que de forma recent aquesta mateixa Sala Administrativa va analitzar un cas similar al que ara ens ocupa a la sentència 51-2024, dictada en el rollo d’apel·lació TSJA.- 0000097/2023:
“Tercer.- La qüestió plantejada per l’agent ha de ser resolta d’acord amb el que disposa l’article 39.2 de la Llei 5/2014, de 24 d’abril, de l’impost sobre la renda de les persones físiques, en la redacció aplicable als exercicis de referència. Segons aquest precepte:
“Els obligats tributaris poden reduir la base de tributació en els imports corresponents als conceptes següents:
(...)
2. Les pensions compensatòries satisfetes a favor del cònjuge i les anualitats per aliments satisfetes ambdues d’acord amb la legislació civil d’aplicació o bé en compliment d’una resolució judicial o en execució d’un conveni regulador homologat judicialment o protocol·litzat notarialment”.
En el cas que ara s’examina, el conveni de separació que va ser subscrit en el seu dia pels cònjuges estableix clarament que:
“La pensió serà abonada per mentre els fills siguin menors d’edat, això com durant tot el temps en què aquest cursin estudis acadèmics amb normal aprofitament”.
Consta acreditat que, en els exercicis de referència, el fill major de l’agent no cursava cap tipus d’estudis, sinó que va desenvolupar determinades activitats laborals retribuïdes. En conseqüència, queda clar que, en els termes del conveni, no existia obligació d’abonar-li la pensió per aliments en la part corresponent al mateix. Tot i això, el recurrent sosté que les retribucions que percebia el seu fill eren inferiors al salari mínim, de manera que no disposava d’independència econòmica i li corresponia al progenitor abonar la pensió per aliments que procedís, en els termes previstos a la legislació civil, que seria deduïble de la base de tributació de l’IRPF.
Tanmateix, encara que l’article 39.2 de la Llei reguladora de l’impost es refereix de forma genèrica a les anualitats per aliments satisfetes d’acord amb la normativa civil d’aplicació, el mateix precepte especifica a continuació que són deduïbles les pensions per aliments abonades en compliment d’una resolució judicial o bé d’un conveni objecte d’homologació judicial o protocol·litzat davant de Notari.
En conseqüència, en base al principi de seguretat jurídica, s’ha de considerar que, en els casos en què existeix una resolució judicial o un conveni homologat o protocol·litzat, les quantitats que poden ser objecte de reducció de la base de tributació s’han de correspondre amb les que s’han establert en aquests instruments, ja que no es pot deixar a l’arbitri del subjecte passiu la deducció d’unes altres de diferents. En el seu cas, i de ser necessari, l’interessat podrà instar la modificació de les mesures adoptades a l’inici. A aquests efectes, cal tenir en compte que l’article 243 de la Llei 30/2022, de 21 de juliol, qualificada de la persona i de la família, disposa que les normes del capítol 5è del títol II, sobre aliments familiars, són merament subsidiàries en els supòsits en els quals per llei, per pacte o per testament o codicil s’hagi reconegut un dret d’aliments”.
(el subratllat no és de l’original)
La part agent, conscient que aquesta sentència reflecteix la tesi que és contrària als seus interessos –i favorable als de la part demandada-, afirma que el cas analitzat per aquesta sentència no té res a veure amb el que ara ens ocupa. És cert que les circumstàncies familiars en el cas analitzat per la STSJA 51-2024 eren diferents de les presents –de fet, és pràcticament impossible que es donin dos casos amb idèntiques circumstàncies familiars-, però això no impedeix que el criteri seguit per aquesta Sala en la sentència transcrita sigui perfectament aplicable al cas present, compte tingut que la doctrina general que conté -que en els casos en què existeix una resolució judicial o un conveni homologat o protocol·litzat, les quantitats que poden ser objecte de reducció de la base de tributació s’han de correspondre amb les que s’han establert en aquests instruments, sense perjudici que l’interessat pugui instar la modificació de les mesures adoptades-, és perfectament traslladable a qualsevol altre supòsit en el qual, existint un conveni de separació, el pagador de la pensió establerta al referit conveni s’hagi deduït de la base imposable de la autoliquidació de l’IRPF, quantitats superiors a les que es recullen al propi conveni.
Tercer.- Presentació de nous documents amb la presentació d’un recurs administratiu o contenciós
A l’últim, pel que fa la possibilitat de presentar nova documentació un cop finalitzat el tràmit d’audiència, és cert que l’article 40 del RAT disposa que “Un cop realitzat el tràmit d’audiència, no es pot incorporar a l’expedient més documentació acreditativa dels fets, tret que es justifiqui la impossibilitat d’haver-la aportat abans de la finalització del tràmit, i sempre que s’aportin abans d’emetre la resolució”, però aquesta previsió te com a objectiu que el procediment no s’allargui. En qualsevol cas, val a dir que la CTT sí va tenir en compte la documentació aportada, tot i que no la va considerar suficient per justificar les deduccions de la base aplicades pel subjecte passiu, compte tingut que les úniques que s’accepten són les recollides al conveni de la sentència de divorci.
Ara bé, a la sentència d’instància afirma també que “Cal també recordar en aquest punt que la revisió jurisdiccional dels actes administratius s’ha d’efectuar en base als fets i circumstàncies existents al moment d’adoptar-se la resolució impugnada i per tant, contràriament al que exposa la part demandant, la documentació aportada amb posterioritat a l’emissió de la resolució qüestionada no pot ser tampoc aquí presa en consideració doncs l’acte administratiu contrariat, que és el que és objecte de revisió, no els va poder tampoc analitzar.”, i aquesta afirmació no es pot admetre sense matisos.
En efecte, és cert que el recurs contenciós té per objecte un acte administratiu que s’ha dictat tenint en compte els elements, fets i documents inclosos a l’expedient administratiu, però això no pot suposar que en via de recurs administratiu o en via contenciosa no es pugui aportar nova documentació, o si es vol, una documentació diferent de la que va tenir en compte l’Administració en el moment de dictar la resolució inicial, ja que que això suposaria limitar la possibilitat de proposar prova.
Cal tenir en compte que l’exposició de motius de la Llei 9/2022, del 7 d’abril, del Procediment Contenciós Administratiu (en endavant LPCA), posa de relleu que “Aquesta Llei regula un únic procediment en primera instància, que resulta aplicable a tota classe de recursos, amb independència de la quantia o de la matèria. Es tracta d’un procediment relativament simple i àgil, força semblant al que preveia la Llei del 1989, però que en corregeix les mancances, en particular les que estaven lligades a la impossibilitat de la part recurrent de formular noves al·legacions o de proposar noves proves en rebre trasllat de l’escrit de contesta a la demanda”, i aquesta voluntat queda plasmada a l’article 2.1.
En definitiva, el fet que el recurs contenciós sigui revisor de l’actuació administrativa no impedeix que les parts puguin proposar com a prova l’admissió de documents diferents del que ja consten a l’expedient administratiu. Una altra cosa és la valoració que se’n pugui fer d’aquells documents que no van ser coneguts per l’Administració en el moment de dictar la resolució inicial (perquè no es van aportar per l’interessat), i que es presenten amb el recurs administratiu, o fins i tot en via contenciosa.
Quart.- No s’aprecien circumstàncies determinants d’una especial condemna al pagament de les despeses d’aquesta segona instància.
DECISIÓ
En atenció a tot el què s’ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:
Primer.- Estimar el recurs d’apel·lació interposat pel Govern i revocar la sentència d’instància, tot declarant que les resolucions recorregudes en la instància són ajustades a dret i als fins que justifiquen l’activitat administrativa.
Segon.- Desestimar el recurs d'apel·lació presentat per la part agent, sense perjudici que el fonament sisè de la sentència d’instància quedi substituït pel fonament tercer d’aquesta sentència.
Tercer.- No efectuar cap condemna en costes.
Aquesta sentència és ferma i executiva.
Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.